Què és la paràlisi facial?
La paràlisi facial consisteix en la paràlisi motora parcial o total de la musculatura de la mímica d’una hemicara, que és innervada pel nervi facial (setè nervi parell cranial).
Es deu a nombroses alteracions congènites com la síndrome de Parry-Romberg (atròfia progressiva hemifacial), de Moebius (és una complexa anomalia congènita caracteritzada per una falta d’expressió facial), de Binder (caracteritzat per una hipoplàsia de terç medo), etc.. En un segon grup destaquen les malalties adquirides tumorals, traumàtiques i aquelles seqüeles derivades de tractaments mèdics previs.
Cirurgia reconstructiva de la paràlisi facial
La cirurgia reconstructiva en la paràlisi facial instal·lada fa servir tècniques tant estàtiques com dinàmiques.
Tècniques estàtiques
No comporten moviment de la banda paralitzada; consisteixen en suspensions de les parts toves que pengen per l’absència del to muscular, per simetritzar amb el costat no afectat.
Tècniques dinàmiques
Intenten restaurar el moviment, la funció perduda, requerint trasplantaments de teixits com el penjoll del múscul gracilis.
És possible que una paràlisi facial d’instauració aguda i sense causa aparent (paràlisi de Bell o “a frigore”) se solucioni amb un tractament mèdic. Però en casos cronificats seran necessàries cirurgies reconstructives seriades, molt protocolitzades, i en què intervindran procediments microquirúrgics (empelts nerviosos, trasplantaments de nervis microvascularitzats, trasplantaments de músculs microvascularitzats) i no microquirúrgics; però on intervenen també penjolls musculars, i estàtics (suspensions, fixacions , “líftings” múltiples, etc.).
Els trasplantaments de teixit adquireixen una gran rellevància en aquest camp. Tant per substituir regions facials afectades com per recuperar la funció d’una estructura tan complexa com el sistema muscular mímic, responsable tant de l’obertura / tancament dels esfínters bucal i ocular com de l’expressió facial.
El procés de reconstrucció en els pacients amb paràlisi facial és clarament individualitzat ja que el nivell de lesió de nervi, el mecanisme que va provocar la lesió i el temps d’evolució, condicionen el pla terapèutic i l’evolució.
El pacient ha de ser molt conscient de la complexitat d’aquests procediments així com del “timing” o temps quirúrgics necessaris i ajustats a cada cas en funció del tipus de desordre com de la resposta mèdica i quirúrgica.