En aquesta fase prèvia el cirurgià serà l’encarregat de triar el tipus de pròtesi i la seva grandària. Però per arribar a aquesta conclusió, cal un examen mèdic per detectar qualsevol anomalia que desaconselli l’operació. En aquest es té en compte: des del volum i el tipus de pell, a la projecció i la forma física. L’elecció de la mida de l’implant i les seves dimensions (longitud, alçada i projecció desitjada), el Dr. García Paricio compta amb un sistema de simulació mitjançant el qual la pacient pot fer-se una idea molt aproximada de quin serà el volum del seu pit després de la intervenció. Comptem amb més de 25 simuladors de silicona que permeten a la pacient escollir de manera segura el volum, dimensió i forma de l’implant que més s’ajustarà a les seves exigències.

El nostre equip s’utilitza actualment 3 vies d’abordatge per considerar-les ideals per a augmentar, simetritzar i harmonitzar el pit. Es tracta de la via axil·lar, la subareolar i la submamari. La via axil·lar permet el cirurgià col·locar un implant mamari a través d’una petita incisió en un plec de l’aixella. L’implant anirà allotjat darrere de la musculatura del pit per garantir naturalitat, protecció de l’implant i estabilitat en la seva posició durant els anys. La via subareolar consta d’una incisió semicircular no completa a nivell del pol inferior de l’arèola, i a 2 mm per dins d’ella. Està tècnica, a diferència de la axil·lar, ens obliga a travessar la glàndula mamària fins arribar a la musculatura. Un cop al pla muscular, podem allotjar l’implant per darrere de la “fàscia” muscular (que és un recobriment fibrós dens) o per darrere de la musculatura. Si la “fàscia” és prou gruixuda i homogènia, és una molt bona alternativa a la localització retromuscular o retropectoral. El cirurgià decidirà el lloc més convenient depenent de la seva anatomia i del volum de la mama existent. Un cop col·locat l’implant, es sutura la incisió i, en la majoria de casos, no es col·loquen drenatges. Si cal col·locar-los, li seran retirats abans de donar-li l’alta. Durant la intervenció es realitza una anestèsia general superficial.

Després de la cirurgia, es col·locarà un embenat compressiu que sempre es retira el següent dia -al mateix temps que els drenatges en el cas que n’hi hagués-, i es canvia per un sostenidor especial que permet mantenir la pròtesi al lloc desitjat i evitar en la mesura possible l’aparició d’hematomes i col·leccions líquides. Els punts de sutura es retiren als set dies, tot i que cada vegada el Dr García Paricio utilitza menys sutures externes pel que en poc temps aconseguirem “tancar” sense haver de retirar sutures.

Set dies després de la intervenció, el cirurgià recomana: mantenir una bona hidratació de la pell (per exemple, es pot aplicar oli de rosa mosqueta) i tenir cura de les cicatrius. Hem d’evitar exposar-les a el sol fins a un any després de la intervenció. També s’aconsella l’aplicació de drenatges limfàtics. A més, és important evitar dormir cap per avall (al menys durant el primer mes) i els sostenidors amb cèrcols (millor sense). Pel que fa a l’activitat, podem recuperar la nostra vida normal sempre amb moviments que no requereixin d’esforç ni siguin bruscos; i el exercicis físic transcorregut un mes de la cirurgia. Cal no oblidar que durant la primera setmana és important tornar a la consulta per a les revisions postoperatòries.

Primer de tot hem de procedir amb un examen mèdic exhaustiu per detectar possibles anomalies. En aquest punt, hem de prestar molta atenció als nivells de greix que el cirurgià requerirà per poder dur a terme el tractament. En aquesta fase s’examina el volum, la projecció, la constitució física i la qualitat de la pell.

Per dur a terme aquest tipus d’intervenció cal una sedació i anestèsia local de la zona d’on s’obté el teixit gras i on posteriorment es realitzarà l’implant (depenent de el pacient pot donar-se el cas de requerir una anestèsia general). El teixit gras s’extreu principalment de: abdomen, cara interna de les cuixes i genolls, cartutxeres i papada. Per a l’extracció de el teixit gras s’utilitzarà una petita cànula que aspirarà sense danyar les cèl·lules grasses. Després de l’extracció s’ha de fer una fase de centrifugat que buscarà aïllar el greix pur de la resta de components.

El fet que un greix purificat s’injecti al mogró, no vol dir que desaparegui el risc de càncer de mama (per evitar sorpreses innecessàries, el cirurgià recomana realitzar controls mamogràfics estrictes durant els tres primers anys: el primer d’ells transcorregut els 9 mesos de la intervenció).

Abans d’iniciar una intervenció, el cirurgià realitzarà una exploració de les mames per tal d’analitzar la forma i el volum, i d’aquesta manera oferir la tècnica més apropiada per a cada cas. Entre altres consultes que el cirurgià farà a la pacient, és molt important tenir en compte la medicació actual que s’està prenent i si és una pacient fumadora (ja que el tabac pot afectar de manera negativa durant la fase de recuperació).

L’objectiu principal d’aquest tractament és elevar l’areola i el mugró, i reduir el volum de la mama aconseguint així la forma perfecta amb unes cicatrius molt dissimulades. Existeixen moltes tècniques però l’elecció final dependrà del diagnosi de la fase prèvia. En aquest sentit, es té en compte des de l’altura del mugró fins a la separació que existeix entre una mama i una altra. Segons aquests paràmetres, les cicatrius poden ser de diferent tipus: una cicatriu al voltant del complex arèola-mugró; una cicatriu com l’anterior més una cicatriu vertical que aniria des de l’arèola fins al plec submamari; les dues anteriors més 1 cicatriu horitzontal en el solc submamari, quedant una cicatriu en forma de T invertida que recorreria dit solc en major o menor mesura. En qualsevol cas, la cicatriu serà una línia molt fina que quedarà dissimulada perfectament en el plec submamari.

Després de la intervenció, es col·locarà a la pacient una bena com a sosteniment que cobrirà els apòsits i que aïllarà la zona operada dels agents externs. Aquesta bena o sostenidor elàstic haurà de dur-se durant un mes aproximadament, i evitar en tot moment l’ús de sostenidors amb cèrcols durant els primers 3 mesos següents. Pot presentar alguns símptomes com hematomes o inflamació a la zona que ha rebut el tractament, petites tibantors i molèsties en el moviment dels braços. El cirurgià oferirà un tractament a mida per alleujar aquests símptomes. Durant la fase de postoperació, l’especialista recomanarà certes precaucions pel que fa al dia a dia i que afecten per exemple a l’exercici físic i a les cures de la pell.

El cirurgià durà a terme un examen de les mames amb l’objectiu d’avaluar la forma i la mida per aconsellar-li la tècnica més convenient per al seu cas. Abans de l’operació, i com en qualsevol altre tractament, el doctor realitzarà un detallat historial mèdic.

Es tracta d’un lífting de les mames per “pujar-les” a la seva posició ideal i recuperar el volum. Per portar-ho a terme el cirurgià pot utilitzar el mateix teixit de la mama per crear una “pròtesi” autòloga (glàndula mamària, greix, teixit connectiu i dermis) mitjançant la qual projectar i recuperar aquest volum perdut. És la “autoprótesis”. En cas de no disposar de suficient teixit, es pot utilitzar l’extens catàleg d’implants mamaris.

Per aquest tipus d’intervenció ens basem en dos objectius principals: pujar l’arèola i el mugró (CAP) i rebaixar el teixit cutani de la mama. Amb això s’aconsegueix millorar el volum i la forma de el pit i dissimular les cicatrius residuals. L’elecció de la modalitat de la intervenció dependrà precisament de les característiques de cada mama. Segons això, les cicatrius a més podran ser de 3 formes diferents:

• Cicatriu al voltant del CAP (tècnica periareolar).
• Cicatriu igual que l’anterior més una cicatriu vertical que aniria des de l’arèola fins al plec submamari (tècnica de cicatriu vertical).
• Les dues anteriors més 1 cicatriu horitzontal en el solc submamari (tècnica de la T invertida). La cicatriu resultant és una fina línia que es dissimula molt bé en el plec submamari i que és invisible en roba interior o vestit de bany.

S’aplica un sostenidor especialment dissenyat per a aquest tipus de cirurgia i, en algunes ocasions, una banda de veler que estabilitza els implants, en el cas d’haver-los utilitzat en el seu tractament de Mastopèxia. A continuació s’hauran de dur a terme una sèrie de cures establertes pel cirurgià (mateixes cures post-operatoris que en la reducció de mames).